diumenge, 15 de juliol del 2012

Sentimenti contradittori...


Cinque mesi fa dicevo addió nell’aeroporto alla mia famiglia con gli occhi pieni di lacrime. Ora due settimane fa che giorno dopo giorno lascio cadere qualche lacrima di tristezza per le nuove amicizie che se ne vano. Gente con chi ho condiviso cinque mesi della mia vita, oserei dire che i cinque meglio mesi della mia vita.
Ho sentimenti troppo contradittori dentro di me, sono felice e triste allo stesso tempo. Non voglio ritornare a Barcellona ma ho voglia di vedere i miei.
Mi sono innamorata. Cagliari è il suo nome. Tutti credono che sono pazza perchè amo questa città, però è la città dove ho passato i migliori mesi della mia vita; la città che mi ha fatto crescere; la città che mi ha visto ridere e, anche, piangere; è la città che sempre porterò dentro di me, la PICCOLA GRAN CAGLIARI.
Questa ultima settimana, Cagliari mi ha datto il privileggio di sentire cose che da tanto tempo fa non sentia o non mi permettevo di sentire. Cagliari mi ha regalato il sogno di una notte di estate, o ancora di più, i mile sogni di mile notti di estate. Domenica, lascio questa isola innamorata, innamorata di Cagliari, di Sardegna e, purtroppo, di qualcun altro. Sono triste di andare via in questo momento, ma contenta di aver trovato cose che non sapevo che cercavo; contenta di aver vivuto momenti indimenticabili; contenta, in definitiva.
Non ho niente da lamentare, ho solo parole di gratitudine per la mia amata Sardegna. I miei occhi si riempiono  di lacrime mentre scrivo queste parole ma sono contenta che questo succeda perchè significa che sento, e sentire è vivere.
Me ne vado, ma porto con me l’esperanza di tornare prestissimo, di formare, creare e seguire la mia vita in questa preziosa isola. Me ne vado e così vi dico “arrivederci”, anche se sò che non tutti leggerete questo e che se lo fate non lo capirete mai tutto, non importa, solo voglio che mi ricordate come una pazzerella, sempre rigalando sorridi.
Arrivederci Sardegna, Arrivederci Cagliari, Arrivederci TU.

Sentiments contradictoris..

Fa 5 mesos m'acomiadava a l'aeroport amb els ulls plorosos de la meva família. Ara fa ja dues setmanes que dia rere dia deixo caure alguna llàgrima de tristesa per noves amistats que se'n van. Gent amb qui he compartit 5 mesos de la meva vida, m'atreviria a dir que els 5 millors mesos de la meva vida.
Tinc sentiments molt contradictoris dins meu, estic feliç  i trista al mateix temps. No vull tornar a Barcelona però vull veure els meus.
Estic enamorada. Cagliari és el seu nom. Tothom creu que estic boja per estimar aquesta ciutat, però és la ciutat on he passat els millors mesos de la meva vida; la ciutat que m'ha fet créixer; la ciutat que m'ha vist riure i, també, plorar; és la ciutat que sempre portaré dins meu, la PETITA GRAN CAGLIARI
Aquesta última setmana Cagliari m'ha donat el privilegi de sentir coses que feia temps que no sentia o que no em permetia de sentir. Cagliari ma regalat el somni d'una nit d'estiu, o encara diria més, m'ha regalat els mil somnis de mil nits d'estiu. Diumenge deixaré aquesta illa enamorada, enamorada de Cagliari, de Sardenya i, per desgràcia, d'algun sard. Estic trista per marxar en aquest moment, però contenta d'haver trobat coses que no sabia que buscava; contenta d'haver viscut moments inoblidables; contenta, en definitiva.
No tinc res a retreure, només tinc paraules d'agraïment per la meva estimada Sardenya. Se m'entelen els ulls mentre escric aquest comiat, però estic contenta que això passi, perquè vol dir que sento, i sentir és viure.
Me'n vaig, però m'emporto l'esperança de tornar en breus, de formar, crear i seguir la meva vida en aquesta preciosa illa. Me'n vaig i així m'acomiado, encara que sé que no ho llegireu mai això, i que si ho llegíssiu no ho entendríeu mai, però m'és igual, només vull que em recordeu com una pazzerella, sempre regalant somriures.
Arrivederci Sardegna, Arrivederci Cagliari, Arrivederci TU.

dimecres, 6 d’octubre del 2010

Petites coses de cada dia

I després de més de 6 mesos des de l'última actualització, amb un estiu llarg, complet i satisfactori entre mig, actualitzo només per dir que SÓC FELIÇ!

I aquí acaba la meva entrada d'avui, perquè no tinc res més a dir, només desitjar-vos que sigueu feliços i que gaudiu i aprofiteu cada moment que us brindi la vida.


Una abraçada ben forta a tots^^

divendres, 26 de març del 2010

Arreglar el món començant per un mateix

I és trist, però la vida passa i sembla que se m'escapi de les mans. I no tinc temps de fer res, o no sé treure temps d'enlloc per fer quelcom. No ho sé, potser hauré d'aprendre a buscar aquest temps, perquè d'aquesta manera no es pot viure. Una no pot passar-se els dies de casa a la universitat, de la universitat a casa, tardes estudiant i/o treballant i nits i caps de setmana massa cansada com per fer res. I no pot ser. No pot ser ni per mi ni per la gent a la que estimo, gent que veig menys del que voldria, gent que en un no-res s'ha esfumat de la meva vida i no sé com recuperar, gent que el sol fet de pensar en ella i els mesos que fa que no veig em genera angoixa i gent, que malgrat veig a diari, no deixa de ser una relació rutinària. I és que com un amic em va recordar l'altre dia, no tot són els estudis ni els exàmens, hi ha altres problemes que hem de solucionar i jo, jo em veig incapaç de fer-ho. Necessito forces que no puc treure d'enlloc, necessito temps que no puc crear i necessito voluntat que em manca. Només espero poder ordenar la meva vida, aconseguir posar-hi l'equilibri adequat, descansar una mica de tot plegat i aprofitar que em queda tota una vida per davant per fer el que vull fer, quan ho vull fer, com ho vull fer i, sobretot, amb qui ho vull fer.

dilluns, 8 de març del 2010

El dia en què va nevar a Barcelona...

Buff..! Encara al·lucino! i no és que no hagi vist nevar mai, ans al contrari, passo dies i dies sota la neu, darrere una finestra veient com cau, lliscant sobre d'ella,... en fi, que passo i he passat molts moments amb la neu. Però avui ha passat una cosa que no havia vist mai. He vist nevar en una ciutat, i no en una ciutat qualsevol, sinó que a la meva estimada ciutat, Barcelona. Així que, aquesta tarda havia de sortir just en el moment en què la neu ha començat a caure amb força i ha començat a quallar i jo, pensant que era neu seca la que queia, d'aquesta que no mulla, he sortit de casa amb el meu barret de neu, els meus guants i la meva càmera. Tota decidida he sortit del portal i he començat a disparar fotos, una rera l'altra, sense parar. Ara enfoco aquí, ara allà, ara el meu carrer, ara el parc de davant, ara la Travessera de les Corts tota nevada, ara aquest carreró que ningú no sap el nom. Aleshores l'he vist venir, una noia, m'ha inspirat confiança i li he demanat -perdona, que em pots fer una foto? - i ella, que m'ha respòs - i tant!- (veient el somriure en els meus ulls).
Quina il·lusió!! tinc una foto a Barcelona i nevant! Quan ho expliqui al meu germà, que aquest quadrimestre és fora d'erasmus, no em creurà!
Total, que he seguit caminant per la blanca i bonica Barcelona. Aleshores, anava jo travessant un altre parc i un somriure m'inundava la cara, i la gent, que em mirava pensant aquesta noia no hi és tota... i tant si hi era tota! Era en el meu món de neu i com m'agrada sentir la neu caure sobre meu, però als deu minuts d'estar caminant pel carrer, ja estava gotejant! Ingènua de mi, pensar que seria neu seca... però tant és, no em venia de gust caminar sota la neu amb paraigües, no ho he fet mai, no ho faré ara només perquè estigui en una ciutat!
I ara penso en aquest cap se setmana i en els Pirineus i en la Cerdanya.. quines ganes boges tinc d'esquiar, de trepitjar aquest tros de neu verge, blanc, llis, immaculat, que encara ningú no ha trepitjat. I, tot i que encara falta una setmana, sé que trobaré aquesta petita porció de neu sense haver estat trepitjada per ningú, perquè sempre hi ha un petit racó on ningú ha passat i aquest m'espera a mi. Així doncs, espero que la setmana passi ràpid i pugui esquiar el més aviat possible!
Quan es tornarà a repetir quelcom així? He tardat 19 anys en veure-ho, poden tornar a passar 19 més perfectament!
I si algú no ha sortit encara de casa, que surti, que encara no ha acabat el dia i encara molts somnis poden fer-se realitat.


dijous, 25 de febrer del 2010

Ella

No hi ha manera, ni hi ha qui contacti amb ella. Ho intentes, però veus que no hi ha esforç des de l'altra banda i ja no saps què fer. Et sents completament superada. Només vols veure-la, parlar amb ella, entendre tot el que està passant. Necessites una explicació, no pots viure així, ho has intentat, però amn una persona que ho has compartit tot, no pots acabar-ho tot com qui passa una pàgina d'un llibre i no se la torna a mirar mai més. No, la vida no és així, o almenys la teva; tu no ets així ni ho seràs. Algun dia ho sabràs tot, o potser no, però si això no porta enlloc necessites sentir-ho de la seva boca, que et digui que no vol saber mai més res de tu i, encara que no ho comparteixis, ho acceptaràs, perquè quan estimes a algú ets capaç de fer l'impossible i, si l'impossible és no tornar-la a veure perquè ella t'ho demana, ho faràs, no la tornaràs a veure, però necessites veure-la i que t'ho digui ella. Malgrat tot, espero que si algun dia la puc veure, aquesta no sigui la seva decisió.

T'estimo i sempre ho faré, perquè potser tu sense jo ets, però jo sense tu no sóc res.

dimarts, 23 de febrer del 2010

Sense entendre res

Passes hores i hores amb ella, ho comparteixes tot, vius la vida amb ella, ho saps tot d'ella i ho sap tot de tu, quan, de sobte, sense saber ni com ni per què tot canvia. No saps què ha passat però ella ja no hi és, no ha deixat cap rastre, cap explicació, almenys tu no la saps veure. Què fas? No ho sé. qualsevol cosa et sembla absurda, perquè per què has de fer tu alguna cosa quan no saps què ha passat. Molt bé, decideixes deixar l'orgull a part, ja que no és un bon acompanyant i intentes veure què passa, què ha canviat, però tot i així no te'n surts, és com si no en volgués saber res. Intentes parlar-hi, et diu que tot va bé, que quan us vegeu ja parlareu de certes coses que no saps ni en quina direcció van, però no es deixa veure. Diu que té els dies molt plens, que no li va bé de veure't i d'això ja en fa sis mesos! Una barbaritat i, més quan en 4 anys el màxim que havíeu estat en sense veure-us era un mes i en circumstàncies "especials" i en sense parlar, no ho sé, dos dies? Tres?
arriba un moment en què penses, deixem-ho córrer, però que coi! A cas no mereixes una explicació? Però no hi ha manera, no hi ha qui contacti amb ella. Algun dia ho sabràs tot, o potser no, però tant se val, si ella no s'hi posa pedres al fetge, tu tampoc, que prou complicada és ja la vida...