No sé per on començar, de fet preferiria no haver-ho de fer, però avui fa gairebé una setmana que no hi ets i no m'ho explico. No entenc perquè han de passar aquestes coses. Hi ha coses incomprensibles en aquesta vida. L'Espanyol sembla que hagi estat fet per patir. Dues alegries seguides no les podem tenir. Ara que tots estàvem contents, ara que ens havíem salvat (i amb escreix), ara que teníem casa nova i que l'havíem inaugurat de la millor de les maneres, justament ara havia de passar aquesta tragèdia. No sé què més dir, què pensar, tot es fa bastant difícil. Tant sols era un xaval de 26 anys amb tota la vida pel davant i ara ja no hi és. Només puc dir que estic molt orgullosa de tu, sé que haguessis estat un GRAN capità i un GRAN pare. Només em queda dir (encara que ja s'ha dit varies vegades en aquests darrers 6 dies) que ara el cel serà més BLANC i BLAU que mai.
