Arreglar el món començant per un mateix

I és trist, però la vida passa i sembla que se m'escapi de les mans. I no tinc temps de fer res, o no sé treure temps d'enlloc per fer quelcom. No ho sé, potser hauré d'aprendre a buscar aquest temps, perquè d'aquesta manera no es pot viure. Una no pot passar-se els dies de casa a la universitat, de la universitat a casa, tardes estudiant i/o treballant i nits i caps de setmana massa cansada com per fer res. I no pot ser. No pot ser ni per mi ni per la gent a la que estimo, gent que veig menys del que voldria, gent que en un no-res s'ha esfumat de la meva vida i no sé com recuperar, gent que el sol fet de pensar en ella i els mesos que fa que no veig em genera angoixa i gent, que malgrat veig a diari, no deixa de ser una relació rutinària. I és que com un amic em va recordar l'altre dia, no tot són els estudis ni els exàmens, hi ha altres problemes que hem de solucionar i jo, jo em veig incapaç de fer-ho. Necessito forces que no puc treure d'enlloc, necessito temps que no puc crear i necessito voluntat que em manca. Només espero poder ordenar la meva vida, aconseguir posar-hi l'equilibri adequat, descansar una mica de tot plegat i aprofitar que em queda tota una vida per davant per fer el que vull fer, quan ho vull fer, com ho vull fer i, sobretot, amb qui ho vull fer.

El dia en què va nevar a Barcelona...

Buff..! Encara al·lucino! i no és que no hagi vist nevar mai, ans al contrari, passo dies i dies sota la neu, darrere una finestra veient com cau, lliscant sobre d'ella,... en fi, que passo i he passat molts moments amb la neu. Però avui ha passat una cosa que no havia vist mai. He vist nevar en una ciutat, i no en una ciutat qualsevol, sinó que a la meva estimada ciutat, Barcelona. Així que, aquesta tarda havia de sortir just en el moment en què la neu ha començat a caure amb força i ha començat a quallar i jo, pensant que era neu seca la que queia, d'aquesta que no mulla, he sortit de casa amb el meu barret de neu, els meus guants i la meva càmera. Tota decidida he sortit del portal i he començat a disparar fotos, una rera l'altra, sense parar. Ara enfoco aquí, ara allà, ara el meu carrer, ara el parc de davant, ara la Travessera de les Corts tota nevada, ara aquest carreró que ningú no sap el nom. Aleshores l'he vist venir, una noia, m'ha inspirat confiança i li he demanat -perdona, que em pots fer una foto? - i ella, que m'ha respòs - i tant!- (veient el somriure en els meus ulls).

Quina il·lusió!! tinc una foto a Barcelona i nevant! Quan ho expliqui al meu germà, que aquest quadrimestre és fora d'erasmus, no em creurà!

Total, que he seguit caminant per la blanca i bonica Barcelona. Aleshores, anava jo travessant un altre parc i un somriure m'inundava la cara, i la gent, que em mirava pensant aquesta noia no hi és tota... i tant si hi era tota! Era en el meu món de neu i com m'agrada sentir la neu caure sobre meu, però als deu minuts d'estar caminant pel carrer, ja estava gotejant! Ingènua de mi, pensar que seria neu seca... però tant és, no em venia de gust caminar sota la neu amb paraigües, no ho he fet mai, no ho faré ara només perquè estigui en una ciutat!

I ara penso en aquest cap se setmana i en els Pirineus i en la Cerdanya.. quines ganes boges tinc d'esquiar, de trepitjar aquest tros de neu verge, blanc, llis, immaculat, que encara ningú no ha trepitjat. I, tot i que encara falta una setmana, sé que trobaré aquesta petita porció de neu sense haver estat trepitjada per ningú, perquè sempre hi ha un petit racó on ningú ha passat i aquest m'espera a mi. Així doncs, espero que la setmana passi ràpid i pugui esquiar el més aviat possible!

Quan es tornarà a repetir quelcom així? He tardat 19 anys en veure-ho, poden tornar a passar 19 més perfectament!

I si algú no ha sortit encara de casa, que surti, que encara no ha acabat el dia i encara molts somnis poden fer-se realitat.