Amb bon sabor de boca

Quan una té tants dies per rumiar i per què no, per menjar-se l'olla, li vénen moltes coses al cap. Suposo que d'alguna manera, els errors, les experiències, les coses de cada dia et fan aprendre i viure una mica millor el dia següent. No hi ha res millor que les experiències i els records viscuts, però, a vegades, no fa mal recordar-los? Per què ha de ser així?

La vida és un misteri, un misteri d'aquells que per molt que et passis anys investigant-lo, no el descobriràs, perquè la vida és el misteri de tots els misteris i no té cap solució, cap resposta. Només pots anar vivint i aprenent de les coses viscudes, perquè sinó les fas no sabràs mai què hagués estat de tu.

Farà gairebé un any que vaig decidir que mai més tornaria a penedir-me per no haver fet quelcom; vaig decidir que si m'havia de penedir d'alguna cosa, seria de quelcom que hagués fet, perquè així ho faria amb coneixement de causa.

Quan el final de la meva vida arribi, des d'ara en endavant, simplement vull tenir records de coses que he fet, no vull tenir cap i si hagués...?, no vull incerteses; vull tenir records que em facin tenir ganes de reviure'ls, vull poder recordar aquelles coses que més m'han marcat sense tristesa... Només vull recordar aquesta vida amb bon sabor de boca i... i res més!

Text adaptat i actualitzat del 15/05/07

Amb ganes i alegria, tot és possible!

Fa uns quants dies que vaig fer aquest blog, però encara no l'havia estrenat perquè no sabia per on començar. Avui però, aquesta tarda (o més ben dit aquest vespre) m'ha envaït una onada de felicitat! Ja no estem tant malament! (de fet ja fa unes setmanes que estem remuntant) La salvació encara és possible! Portem acumulats 16 dels últims 18 punts possibles! Ara mateix, mentre intento fer aquest primer escrit (difícil encara que no ho sembli), rebo bromes varies sobre l'espanyol. Uns em diuen pel 3 a 0 que si és perquè jugàvem fora de casa, altres estan tristos perquè no estrenarem el camp en 2ª A, altres em pregunten si estic somiant... ba ba ba ba... ningú em traurà la felicitat que sento. Encara és aviat per dir que estem salvats, però no ho és per dir, que en aquesta jornada hem aconseguit la meitat de la salvació.

Per altra banda vull mostrar la meva indignació vers els seguidors valencians. Només arribar a Catalunya, la única cosa que se'ls ha ocorregut fer és posar-se a saltar tot cridant:

-Ocellet que vola,

ocellet a la cassola.

-a 2ª oé a 2ª oé...

i per últim, la més indignant de totes:

- bote, bote, bote,

catalán el que no bote!

Mare meva! com és pot ser tant idiota!?! Com si ser català fos un insult! Jo que fins ara tenia cert "carinyo" a la Comunitat Valenciana per raons històriques i culturals, no cal dir que ja no els en tinc. L'única cosa que sento per ells és llàstima. Ser Catalans és el millor que els podia passar, però com ells vulguin, que falta no ens en fan.

I ja per acabar, només em cal dir, que aquests "valencianets" españolistes s'han hagut d'empassar ses paraules, perquè els hem fet una gran golejada, 3 a 0! Ah!! i també felicitar tots els jugadors de l'espanyol que estan fent el somni de molts pericos realitat i avui especialment a Roman, Nico Pareja i Nené, i també el nostre porter Karlos Kameni, que ha superat avui el record (d'inbatibilitat penso que es deia) de l'espanyol de minuts en sense ser golejat (més de 400).